Què és la intercomprensió?

Amb el terme sovint s’ha designat el fenomen que té lloc quan dues persones es comuniquen amb èxit parlant cadascuna la seva pròpia llengua.

El procés de comprensió recíproca entre parlants de llengües diverses, si bé és espontani, es pot accelerar, sens dubte, a través d’un itinerari d’ensenyament/aprenentatge guiat. La didàctica de la intercomprensió no es planteja com a alternativa a l’aprenentatge de totes les habilitats lingüístiques d’una o més llengües.

Tanmateix, representa un enfocament plurilingüe interessant per a l’aprenentatge lingüístic, així com una pràctica didàctica per al desenvolupament de la consciència lingüística, que s’orienta cap a la valoració de totes les llengües, en consonància perfecta amb el Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR).

En el MECR, de fet, es destaca diverses vegades que les llengües no han de ser considerades com a compartiments estancs que s’han d’afrontar i aprendre aïlladament, i que per “plurilingüisme” s’entén la integració de diversos repertoris lingüístics que no impliquen necessàriament el domini complet de totes les habilitats.

Des del punt de vista de la política lingüística, la intercomprensió permet la realització concreta d’un context europeu plurilingüe i pluricultural, donant suport a la diversitat com a alternativa a una sola llengua de comunicació.

Des del punt de vista de les competències lingüístiques, la intercomprensió parteix de l’explotació de la proximitat lingüística. Per comprendre un text en una llengua, els aprenents que pertanyen al mateix grup lingüístic disposen de nombrosos elements (lèxics, fonològics, morfològics, sintàctics), als quals s’afegeixen els indicis discursius, textuals o culturals lligats a una comunitat lingüisticocultural determinada.

Aquests elements, però, generalment s’exploten poc, ja que es tendeix a considerar la proximitat lingüística més com un problema que com un recurs. Massa sovint preval encara avui la idea que cal oblidar-se de la pròpia L1 (llengua materna) per fer lloc a la L2 (segona llengua), i que la influència de la L1 és, sobretot, font d’errors. Aquesta herència ens porta a parlar dels “falsos amics” i a ignorar els “vertaders amics”, és a dir, tots els casos en què la transparència entre les llengües és evident. Un dels objectius principals de la didàctica de la intercomprensió és precisament la de fer aparèixer en tota la seva evidència la proximitat i, per tant, la semblança entre les llengües, per tal d’augmentar les capacitats de comprensió.

Des del punt de vista de les competències operatives, la intercomprensió es basa en les competències parcials. La noció de ‘competència parcial’, ja preconitzada fa temps per Claire Blanche-Benveniste, apareix diverses vegades en el MECR i constitueix actualment un pilar del nou enfocament d’ensenyament/aprenentatge. De fet, és a l’origen de les recerques sobre avaluació de les competències i sobre la noció de portafolis lingüístic, així com dels perfils de competència esbossats precisament en el MECR.

Aquesta noció permet separar les diverses habilitats lingüístiques, aïllant, per exemple, les habilitats de comprensió escrita i oral. No sempre és fàcil aïllar els diversos components de la competència lingüística, que són estretament interdependents. Però és evident que hi ha modularitat de les habilitats: els aprenents assoleixen, de fet, molt més ràpidament la competència de comprensió que la de producció. I és precisament el desnivell evident entre capacitat de producció i capacitat de comprensió (assenyalat, així mateix, en el cas de llengües no afins) una de les nocions clau de la intercomprensió.

Des del punt de vista de les competències generals, la intercomprensió recorre a la transversalitat dels aprenentatges i als coneixements ja presents. L’explotació de la proximitat lingüística, per una banda, i l’objectiu d’una competència parcial, per l’altra, permeten esbossar una perspectiva transversal. L’extensió d’aquest procediment a altres llengües d’una mateixa família és extremadament fàcil i fructífera. Per tant, es pot apostar per la comprensió del conjunt de les llengües d’una mateixa família. L’estudi paral·lel de més llengües, encara que no sigui aprofundit, condueix a un enriquiment lingüístic, cognitiu, cultural i humà extre- madament estimulant, tal com EuRom5 demostra.

En l’última dècada del segle passat, algunes universitats europees van començar a elaborar materials destinats al desenvolupament d’un aprenentatge de les llengües segons els principis de la intercomprensió. Un d’aquests equips, dirigit per Claire Blanche-Benveniste, va donar origen a EuRom4.